Volant en mà

Volant en mà, rebé una trucada. Número restringit. No sabia qui podia ser. No esperava cap trucada, avui. A més, cap dels seus contactes trucava mai des d’un número ocult. Mentre, al mòbil, s’escoltava la versió original de Bilitis, que li encantava. Tanmateix, no podia reprimir la curiositat i despenjà el mans lliures.

-Sí, digui’m?
-Ets tu, Carlo?
-Perdoni, em sembla que s’equivoca. A quin número truca?
-Carlo, soc jo, la Sofia. Ja no te’n recordes de mi?

Per uns moments, aquella veu li recordà a algú. Però de Sofia, ara mateix, no en coneixia cap. I el seu nom no era Carlo, sinó Eduard. La deixà parlar a veure si aconseguia que li donés alguna pista sobre la seva identitat.

-Va ser al privée de la Sala Lesbos, a Eivissa. Recordes? Va ser el millor polvo de la meva vida!

Després d’escoltar aquelles paraules, reduí la marxa i sortí de l’autopista. S’aturà en una àrea de descans per poder parlar amb més tranquil·litat. És clar que la coneixia, a la Sofia.

-A Eivissa, dius? Sí, ara recordo. És clar, la Sofia! Ostres, fa molt de temps d’això.
-Sí, deu fer uns vuit anys. Però recordo la teva polla com si fos ara, bandarra!
-Continues essent tan calenta, ha ha ha. Com estàs? Com m’has localitzat?
-A la primera pregunta, estic igual de bona! A la segona, t’haig de recordar que, abans de marxar de l’illa, em vas anotar en un tovallor de paper el teu número de mòbil, per si algun dia venia per Barcelona. L’altre dia el vaig trobar fent neteja del buró. I no he pogut resistir la temptació de saber de vosaltres. Tu i la Marlène, esteu bé?
-La Marlène? Ah si! La meva ex! Buf, nooo. Ens vam separar, finalment. Va ser de mutu acord. La cosa ja no rutllava. Tu eres l’última esperança, Sofia. Va ser un joc que potser amb una altra dona hagués funcionat, però amb ella no va fer més que empitjorar les coses.
-O sigui ... que estàs lliure????
-Ei, para, para. No estic lliure. És més, m’he tornat a casar. Amb una dona de bandera, saps? I que la xupa quasi tan bé com tu!
-Ha ha ha, és el que necessitaves. Una bona mamada diària. Però ... ja en tens prou? Amb ella, vull dir.
-Ha ha ha, on vols arribar??? M’estàs proposant alguna cosa?
-Saps? M’he operats els pits. M’he ficat una 100. T’encantarien, n’estic segura.
-Per què m’ho fas això? Ets molt dolenta, saps.
-No faré res que tu no vulguis.
-Encara treballes al mateix lloc?
-No, ara soc autònoma!
-Què vols dir? Que t’endus la feina a casa?
-Touchée! Primer trio a les meves preses. Si mostren disponibilitat i solvència, els hi proposo venir a fer una copa al meu apartament. I la resta, ve sola...
-No et fa por? Treballar sola, vull dir.
-Tinc càmeres de videovigilància. Tot queda enregistrat. Si vols, un dia t’ensenyo els millors moments!
-No has canviat gens, Sofia. Els deus tornar boixos, a ells i ... a elles.
-Carlo, d’allò nostre ja en fa vuit, d’anys. En aquest ofici, l’experiència és un grau. Has de venir a provar coses noves. Amb ella, és clar. Si està tan bona, igual m’agrada més que tu, ha ha ha!
-Dolenta! Ara em vols prendre la meva parella?
-No ho faria pas, això. El que vull és que vingueu a veure’m i us ho passeu bé. Us faré un tracte especial, t’ho ben asseguro.
-M’estàs ficant calent, saps? Si la veiessis ara, la tinc empalmada i vermella, a punt d’explotar, sols d’escoltar-te.
-Doncs imagina com podem acabar... Va, agafa un bolígraf, no te’n penediràs. La meva adreça és Passeig Manuel Girona, núm. 153 apartament 212. I el meu número de mòbil és el 653 524431. Espero la teva trucada, Carlo. I la vostra visita, és clar.
-No et trucaré, Sofia. No ho faré.
-Sí que ho faràs. Un petó i fins aviat!

Penjà sense deixar-li ni tan sols que s’acomiadés d’ella. N’estava molt segura que es tornarien a veure. Malgrat dir-li que no volia saber res més d’ella, aquella conversa el posà als mil. I havia de fer alguna cosa. En tenia moltes ganes, de pelar-se-la. On havia aparcat el cotxe era un lloc discret, sota dos arbres carregats de fulles. I no es veia gent pels voltants. A més, el sol començava a pondre’s per l’horitzó, cosa que convidava a la clandestinitat. Agafà el mocador que duia sempre a la butxaca del pantaló. El desplegà. I, després d’obrir la cremallera, cobrí la seva verga que sortia desesperada amb ganes de gresca, i començà a bellugar-la, protegint-se amb el seu abric tres quarts, per a no provocar sospites.

Sense parar de moure-la, tenint-la ben agafada amb el mocador, tancà els ulls i fantasiejà amb aquells dies a Eivissa. La seva ex i ell, al llit amb la Sofia. Llepant-se, acariciant-se, morrejant-se, penetrant-se, enculant-se, masturbant-se, escorrent-se. De les mil i una maneres. Tots tres, follant-se l’un a l’altre. Tres fluxos amalgamats. Li agradava que follessin a la seva parella, i més que ho fes una dona. Ell mirava i se l’anava pelant. I quan ja s’havien escorregut totes dues, ell s’hi afegia, i la Sofia li mamava la polla mentre la Marlène li llepava la llengua i es deixava tocar els pits. Uns pits grossos i tous que feia ballar al seu gust. I després les penetrava. Primer a una, després a l’altra. Per davant, de costat, per darrere amb elles de quatre potes. Però el que més calent el posava era recordar com ejaculava dins la boca de la Sofia, mentre ella continuava masturbant-lo, i com engolia fins a l’última gota aquella llet tan calenta. I quan ja no en quedava més, les dues es besaven passant-se d’una boca a l’altra les restes de flux.

Sols acabar de visualitzar l’escena, l’Eduard s’escorregué amb tal potència que fins i tot esquitxà el seu volant. Feia temps que no es masturbava amb tantes ganes. I feia temps que no sortia la llet amb tanta pressió. Ara que, tampoc li feia falta masturbar-se, amb la Marta, la seva actual parella. Ho feien quasi cada dia. No en tenia necessitat, de fer-s’ho ell sol. Ho trobava avorrit, fins i tot. Però això de la Sofia era diferent. Les seves paraules l’havien ficat molt calent. El recordar aquell estiu, quan ell tot just comptava vint-i-sis anys, casat feia dos amb la Montse (la Marlène, per la Sofia). I, la veritat és que, encara que li digués que no, en tenia ganes de tornar-la a veure.

Era molt maca, la Sofia. La recordà com si fos ara: el seu culet arrodonit i arremangat; uns pits que, encara que petits, mostraven uns mugrons sempre trempats i marronets. I ara, que li havia dit que s’havia augmentat la talla.... Lluïa una cabellera brillant, fosca i llisa que li tenia el cor robat; i el seu pubis, completament afaitat, acompanyant una vulva rosada i carnosa que tantes vegades havia menjat i penetrat. Li agradava entretenir-se en el seu sexe, que sempre el tenia disposat. I llepar-li el seu clítoris fins que arribés a l’orgasme un cop i un altre. Per a després llepar el seu flux fins deixar la vulva ben seca. Ara que, mai n’estava de seca. Qualsevol estímul la feia mullar-se. Era molt fogosa, la Sofia. N’havia encertat la professió. En gaudia, del sexe. Això sí, no era una puta qualsevol. Dins el seu ambient es feia respectar. Tenia el dret a triar amb qui se n’anava al llit. I era molt selectiva. El local on treballava ja era per sí mateix, selecte. Però, tot i així, podia cardar amb qui se li fotia pel davant. Era ella qui triava. I va ser ella qui va triar a la Montse i a l’Eduard.

La Montse era reticent a anar a aquests llocs. En tenia prou amb practicar el sexe amb la persona que ella havia triat per casar-s’hi. No tenia cap necessitat de provar coses noves. Tanmateix, quan van fer dos anys de casats, l’Eduard li va proposar de fer un viatge a Eivissa. La relació començava a trontollar. L’Eduard creia que un canvi d’aires els aniria bé. I ella, va acceptar. Van anar al millor hotel de l’illa, van tastar les millors menges, i van prendre copes als llocs de marxa més fashion. Però, al cinquè i darrer dia d’estança a les Pitiüses, l’Eduard li tenia preparada una sorpresa.
Va ser aquella darrera nit, abans de salpar cap a casa, després d’un sopar a Sa Vila, un indret amb molt d’encant, davant la platja de Ses Figueretes. Van gaudir d’una cuina mediterrània exquisida: un arròs sec acompanyat d’un licor d’herbes eivissenques que els bullia a la gola. Havent acabat, ell li va dir d’anar a caminar pel passeig. L’alcohol començava a fer efecte. La Montse, seca com era, havia pres un posat provocatiu que excitava molt a l’Eduard. Encargolats de cos i llengua, aliens a les mirades de la gernació que s’agombolava a peu de platja, van deixar-se endur per la passió, aquella que tant de temps feia que no trucava a la porta. Aleshores, l’Eduard, va aixecar el cap i va esguardar el lloc on eren. Com qui no vol la cosa, va endur-se a la Montse cap un carreró que trencava a mà dreta i, al fons, es podien albirar unes llums de neó blau que il·luminaven un lloc prou evocatiu, la Sala Lesbos. Ell, talment un pastor recollint l’ovella escarriada, va animar a la seva dona a entrar-hi. Amb l’atordiment que duia a sobre, va accedir. Tan bon punt van entrar, els van agafar els abrics amb aquella elegància de qui va al millor restaurant de luxe i els van fer passar a una sala. Tot el voltant era ple de sofàs de vellut vermell. Les llums del sostre carregades de mirallets i cristalls Svarowski que es bellugaven suaument per l’efecte de l’aire condicionat. El terra enrajolat amb porcelanato brillant. Unes cortines de xenilla vermella i daurada a banda i banda. Tot estava impol·lut. Sols entrar, es respirava tímidament un aroma de pàtxuli. Era una olor que ja incitava al sexe.

Estaven sols, de moment. De fons, una melodia chill out els preparava per a l’orgia. Malgrat que ella no s’ensumava res, el primer acte estava a punt de començar. Un cambrer discret i encorbatat els va portar una ampolla de xampany francès. I van continuar bevent. La vista ja se’ls ennuvolava. Però se sentien de meravella. Reien, es besaven, s’acariciaven. Tot dins una atmosfera que feia augmentar el desig. Aleshores, travessant les cortines de xenilla, va entrar una dona impressionant, amb un escot de vertígen, i es va asseure amb ells tot desplegant naturalitat i glamour pels quatre costats. Era la Sofia. La Montse, es mirava a l’Eduard amb ulls d’incredulitat. I ella, veient com la Montse la interrogava amb la mirada, es va presentar amb un somriure als llavis.

-Em dic Sofia!
-Nosaltres som el Carlo i la Marlène!-va dir l’Eduard, clicant l’ull a la Montse.

L’anonimat era, a més de recomanable, un morbo més a afegir en tot aquell satiricó eròtic. I la Montse, que no tenia res d’ingènua, ho va captar. I no sols no es va aixecar per marxar, la situació era una mica incòmoda, sinó que va seguir el joc fins al final, sense ni tan sols conèixer les normes.

La Sofía va suavitzar aquella presentació acreditant-se com la relacions públiques del local, descrivint-lo com un lloc acollidor, tranquil i íntim per a parelles de ment oberta. Aquelles paraules van fer descarregar en Marlène una minidosi de libido al seu cos. D’una banda ja s’havia ensumat que aquell no era un local musical normal i, la seva ment i el seu cos, s’havien integrat subtilment i lenta en aquell ambient sensual ... les llums, la música, aquella olor... havien activat en ella els mecanismes del desig. D’una altra banda, aquella dona els havia vingut a dir que estaven al lloc ideal, tranquil, discret, propici per deixar-se anar, un petit paradís per fantasiejar i, amb aquesta tranquil·litat la Marlène continuava excitant-se encara més, combustionant internament sense que ningú se’n adonés, només ella ho notava.

Amb les espases baixades va entrar en conversa amb la Marlène, de fet els tres conversaven amigablement copes de cava en mà. La música continuava, a ritme lent però contundent, com si volgués marcar la cadència d’una penetració incessant, o al menys, era això el que li suggeria a la Marlène, que s’estava ficant calenta, com si estigués en zel. Era un procés lent però irreversible. Els flaixos intermitents de les llums del sostre grabaven imatges plenes de sensualitat en la retina de cada un dels tres. La Sofía parlava amb la Marlène mentre mirava com el seus llavis humitejaven de xampany. Mentre, la Marlène, imaginava l'olor de sexe que podia desprendre la Sofía, darrere d'aquell suau i dolç perfum que tenia escampat per tot el cos. I en Carlo, en Carlo s'embadalia mirant els mugrons empitonats i envoltats de seda negra de la Sofía. En aquells moments, també volia imaginar a la Marlène mullada, empapada d'aquell deliciós suc exprimit pel seu sexe. En Carlo intentava mantenir les formes però de poc li servia. Entre les cames, li empenyia el seu membre fent pressió contra els pantalons de llana freda. I, de sobte, com si es tractés d'un coitus interruptus, la Sofia es va aixecar i, efusivament va llençar unes paraules que van destrempar al Carlo al moment.

-Va, us ensenyaré el local ! – proposà la Sofía.
-Perfecte ! – assentí la Marlène.
En Carlo només va tenir que aixecar-se, no va haver d’opinar, entre les dues dones ja havien decidit que marxaven d’allà. Ell seguia fantasiejant. Tanmateix, va fer esforços per a que les dues dones que caminaven davant d’ell, decidides, còmplices, no notessin res, de moment. Tanmateix, ell no podia més que mirar-se-les, i escalfar-se amb aquells culs que es movien sinuosament entre la gent, aquells culs que marcaven l’ombra estreta dels tangues, empapats de sexe, segurament.

-Aquesta és una de les suites del local – mostrà la Sofía - La vaig fer decorar jo al meu gust. Segur que a molta gent no li agradarà, però és el meu gust, és personal i la trobo molt acollidora i intima-

La Marlène estava totalment d’acord. Era una habitació molt incintant. I mai havia provat un llit rodó, ni tant sols per dormir. Li donava a l’habitació aquell toc de sensualitat que algunes vegades li havia rondat pel cap.
-El podeu provar, seieu i imagineu que esteu sols, que esteu com a casa, és molt fàcil deixar córrer la imaginació, oi? Ja ja ja... - reia la Sofía mentre ells dos somreien amb complicitat. La Sofía va treure de la glacera una altra ampolla de xampany i unes noves copes, que va omplir i repartir. Es va fer un silenci. Només s’escoltà en aquell moment el so d’aquell líquid traspassant per la gola dels tres. I a continuació les bombolles. I tot seguit, d’immediat, la respiració gemegant dels tres, invaïts pel desig, a punt d’esclatar.
En Carlo acaricià l’esquena de la Marlène, que continuava respirant fort, amb la copa als llavis. La Sofía s’ho mirava d’en peus, davant d’ella. Els tres bevien, el tres gemegaven cada cop més fort. En Carlo començà a lleparl’esquena i el coll de la Marlène i ella va començar a moure’s, contornejant-se. Els seus llargs cabells lliscaven per la seva esquena mentre aixecava el cap, mirant cap al sostre amb els ulls tancats, copa de cava en mà. Els seus llavis mullats d'alcohol, gotejaven. Els seus pits començaven a endurir-se i els mugrons a tensar-se, apuntaven ara a la Sofía, desafiant-la. Estaven a punt de rebentar de desig, volien ser empresonats per dues mans que els cremessin, per una llengua que els vernissés de saliva, volien ser utilitzats i entregats, com ella. Es volia entregar al sexe i volia ser utilitzada, esclavitzada. Volia oferir els seus fluxos i en volia rebre, ho necessitava. Volia un bany de saliva, volia ser follada per una dona, i que el seu home ho veiés. Volia entregar el seu cos i que el rebentessin de plaer. Volia oferir-se a quatre potes i ser penetrada. Volia sentir la tremolor del seu cul entregat a les envestides d’una bona verga, volia sentir-la dintre, lliscant, mullant-la, oferint el seu cony a la luxúria, com una salvatge, com una puta, movent-se, com una gossa en zel...

... i així va ser, en aquella habitació, ells tres i ningú més, van fer el que volien fer, van fer els que desitjaven fer, sense límits, per pura luxúria, per instint, per plaer. A porta tancada. D’allà no va sortir res.